Traduce esta Pagina/ translate this web

dimarts, 13 de setembre de 2011

Acte conmemoratiu pels incendis del 2010


Imatges del acte celebrat a Agullent el passat divendres 9 de setembre.


            El 6 de setembre del 2010 començava un dels malsons que encara ara no ha acabat a la Vall d’Albaida. Aquella nit, apareixien a les serres, les primeres flames d’un foc que va acabar afectant 3.000 hectàrees dels termes d’Ontinyent, Agullent, Albaida, Benissoda i Bocairent, i els d'Alfafara i Agres al Comtat.

            Una espurna provocada, un foc devorador que tenyí de fum i negre la nostra xicoteta pàtria. Un incendi que ferí el nostre raconet de món, el nostre trosset de serra, ja tantes voltes agredit, i ja tantes voltes obligat a regenar-se.

            I després del foc, l’agre desolació que queda als habitants dels pobles que estem en contacte amb la muntanya. L’amarg regust de la impotència, documentada amb imatges de videos professionals i amateurs, que retrataren la desfeta del setembre passat, i que segueixen donant constància del fràgil estat de les nostres serres. Uns cims, uns barrancs, unes fonts i una terra que intenta resorgir de les seues pròpies cendres.

            Però hi ha qui no té compasió ni de la serra, ni de la natura esgotada, ni dels habitants que hi vivim. Un anys després, no només lamentem el record de les nits sense dormir per l’assetjament de les flames, especialment aci a Agullent, sinó que ara hem de lamentar la maquinària destructora de les multinacionals, que de la mà de la Generalitat, estan permeten la instal·lació d’una línia d’alta tensió a les serres cremades. Malgrat que la llei està de part de la serra, de la natura, del drets dels habitants del poble, la Generalitat està permetent que la empresa Iberdrola forade la serra, trepitge els rebrotins i ataque de nou les nostres ja malmeses serres. I tot en nom d’un progrés que no es real, ni just. Tenim suficient energia elèctrica. Ací a la Vall d’Albaida en tenim de sobra per a seguir creixent. El que no és just, és que la generalitat matxaque a les comarques de l’interior amb les infraesctutures que els calen a les regions costaneres per a seguir creixent sense control.

Desitge. Desitgem. Passejar per  una serra que poquet a poquet es regenera. Contemplar de nou els pardals fer niu als nostres arbres. Passar per un camí i sentir l’olor a l’alegre timonet, gaudir de l’esclat de les flors a la primavera, de la pluja precipitant-se sobre les branques dels arbres. Per això un any després del foc, un any després del malson, exigim a totes les administracions un No rotund a la línia de l’alta tensió que està desgarrant la nostra serra.

Cap comentari:

Publica un comentari